El Besòs, qüestió d'identitat?

L’espai que configura el Besòs mai ha existit com a comarca, ni en aquells anys de la República quan Santa Coloma es va anomenar Gramenet del Besòs. Aquesta afirmació no impedeix que l’espai que dibuixa el riu no tingui uns punts, uns serveis en comú, que amb la recuperació del riu cada cop es fan més evidents.

També és cert que Santa Coloma, a diferència del Vallès o del Baix Llobregat, no té una consciència de pertànyer a la comarca del Barcelonès. Poques vegades hom sent a un colomenc dir “jo sóc del Barcelonès”, tot i tenir interessos compartits amb les ciutats col·lindants amb Santa Coloma. Aquest sentiment de no sentir-se’n ni del Barcelonès ni del Besòs, pot venir del fet de tenir  Barcelona tan a prop. La sort que té Barcelona, que també és sort nostra, és que al voltant d’ella hi ha ciutats importants, amb dinàmiques i identitats pròpies que cal conèixer, respectar i reconèixer el que cadascuna aporta.

Santa Coloma té una identitat pròpia forta, molt definida, i que ens marca profundament segurament degut al fet d’haver hagut de lluitar tant per salvar-la. Al llarg dels 60 i dels 70, Santa Coloma estava ferida de mort degut a l’especulació, l’administració corrupta i els pelotazos que feien de Santa Coloma una ciutat dormitori. Volien una ciutat ofegada i tancada, oblidada i nua, sense espais lliures i sense diners, i va ser la lluita en tots els terrenys del fort moviment veïnal que va salvar la ciutat. Quan es lluita molt per una causa, finalment la lluita, l’esforç col·lectiu, fa que estimis més allò pel que lluites. De vegades, ens ha semblat que aquesta gran identitat forjada amb moltes lluites ens ha aïllat de ciutats properes.

Alguns no volen sentir parlar del Pla Popular, però aquell Pla Popular, ara diríem Pla Estratègic, presentat el novembre de 1978 pel moviment veïnal, dirigit per l’arquitecte Xavier Valls, va dibuixar i definir la ciutat que volíem i que a partir de 1979, entre totes i tots, hem anat construïm i estimant.

La identitat no és immutable. Va canviant, es modula en el temps, amb els fets i amb els canvis demogràfics. No és el mateix la identitat de la Santa Coloma rural, de poble petit, de cases d’estiueig dels barcelonins de principi del segle XX, o la Santa Coloma suburbi dels anys 60, quan el creixement demogràfic va arribar a 150.000 veïns. Les identitats sumen, es transformen. És a partir dels anys 80 que se sedimenta l’actual identitat colomenca: una ciutat d’arrels catalanes, plural,  viva, activa, amb una bona xarxa social d’entitats, una ciutat reivindicativa, treballadora i molt solidària.

Avui, ja entrats en el segle XXI, també la identitat està canviant amb les aportacions dels nouvinguts que conformen una ciutat diferent, plural i multicultural.

Així com podem parlar d’identitat pròpia, no ho podem dir quan parlem d’identitat metropolitana. Fins i tot xoca la mínima relació amb les ciutats veïnes (Badalona i Sant Adrià), quan certament amb aquestes ciutats tenim interessos comuns. El contacte encara és menor si parlem de la relació amb el Vallès, on pràcticament l’única relació és la que ens donen molts colomencs que van a treballar a les empreses vallesanes. 

Ara des d’algunes institucions sembla que es vol parlar del Baix Besòs. Quan el riu no existia, ja que era una autèntica claveguera, a Santa Coloma vivíem d’esquena al riu. El riu era una veritable barrera que ens distanciava i ens allunyava a les diferents ciutats. A banda de Sant Adrià del Besòs, cap altra ciutat volia dur el nom del riu (a diferència del Llobregat). Un cop que el riu ha tornat a ser un riu i superada la barrera, la llera del Besòs s’està convertint en un llarg passeig (bicicletes, patins, caminadors, espai de lleure, de trobada i oasis de natura) que utilitzen diferent especies d’ocells i comparteixen els veïns de Montcada, Barcelona, Sant Adrià i Santa Coloma.

A aquest territori Besòs cal sumar els districtes de Barcelona (Nou Barris, Sant Martí i Sant Andreu) i també Badalona, d’aquesta forma podrem afrontar els reptes existents i les vulnerabilitats socials i urbanes. Existeix un deute històric amb el Besòs i la seva gent per tal de convertir-lo en una nova centralitat metropolitana, amb projectes vinculats a l’aigua,  a les lleres i els barris. El nou Besòs ja no serà mai més una barrera i sí un pont d’unió entre les veïnes i veïns dels barris del Besòs.

El nou espai del Baix Besòs pot ajudar-nos a crear un lloc d’us comú, de trobada. Una mena de nova identitat més col·lectiva, més rica i més en sintonia amb l’entorn natural de la llera del Besòs que cal millorar.

Per tant, la identitat se consolida a les ciutats i no a l’àrea metropolitana, tot situant en aquest marc metropolità, territorial i institucional on ens hem de coordinar per solucionar problemàtiques comunes: tractament de residus, el cicle de l’aigua, les platges, els parcs, el transport, la mobilitat, la planificació urbanística, l’habitatge... a partir de la interrelació i interdependència entre les ciutats metropolitanes.

La meitat de la població mundial viu a les grans ciutats, on cal buscar les solucions els  problemes que es deriven. Igual passa a la corona metropolitana, més enllà de les 36 ciutats metropolitanes, aquí hi viuen més de la meitat dels catalans que necessiten solucions pels reptes de futur. 

Com diu Josep María Martí Font, periodista i llicenciat en economia, és l’hora de les ciutats. Si el segle XIX va ser el segle dels imperis, el XX el dels Estats-nació, el XXI ha de ser el de les ciutats. I per tant haurien de tenir més poder decisori i polític, ja que a les ciutats és on es fa la política més propera i més horitzontal.

Les ciutats, administracions i moviment associatiu necessitem impulsar el debat estratègic conjuntament amb el Pla Estratègic Metropolità per tal de debatre cap a on hem d’anar per aconseguir amb Barcelona una Àrea Metropolitana vertebrada i equilibrada.